10 - DARRERA REFLEXIÓ ECONÒMICA- SOBRE EL PRINCIPI DE REALITAT

gener 2011

Aquestes reflexions sobre qüestions econòmiques municipals que he realitzat no podien acabar sense una bona dosi de realisme.

Al febrer de l’any passat vaig fer un article d’opinió sobre la situació econòmico-financera de l’Ajuntament i sobre el seu endeutament. En realitzar aquell article vaig percebre que parlar sobre qüestions econòmiques del municipi en un espai limitat, un foli, era força complicat si no volia caure en unes reduccions força demagògiques i, per tant, vaig decidir fer-ho en uns quants articles. Al mateix temps, i pels comentaris que em varen transmetre alguns vilatans, vaig ser conscient del desconeixement general que existeix al voltant de la gestió econòmica d’un ajuntament i de la demanda de saber-ne més que tenien alguns veïns. Per aquest motiu em vaig proposar fer una mica de pedagogia en aquests articles i fer-ho en un llenguatge el màxim d’entenedor i col·loquial possible –sovint els argots especialitzats només els entenen aquelles persones que es relacionen amb aquella especialitat i l’economia és una d’aquestes especialitats– i ha estat en aquest sentit que he encarat aquests articles que he anat publicant cada mes, des del març passat: informar sobre la gestió econòmica i fer-la entenedora, de tal forma que qualsevol vilatà pogués reflexionar sobre com s’estan gestionant, o com s’han de gestionar, els seus diners. I, la veritat, no ha estat gens fàcil. Cada article m’ha requerit varies lectures i força retocs per adaptar-lo a allò que m’havia proposat: un foli, formatiu i un llenguatge entenedor i proper. Espero haver-me’n sortit.

Al mateix temps, allò que jo pensava, en un principi, que quedaria enllestit amb un parell o tres articles a mesura que avançava se’m plantejaven unes noves qüestions que, jo entenia, era necessari d’explicar. I finalment han estat 10 articles, a més de l’introductori.

Probablement podria haver continuat fent-ne més d’articles, però, amb les eleccions municipals a la cantonada, fer-ho hauria esdevingut un element distorsionador de la realitat vilatana.

No vull acabar, però, aquests articles sense fer una reflexió final.

L’administració publica està patint la crisi econòmica amb intensitat i els ajuntaments no són una excepció. Els municipis estan endeutats, amb uns recursos minvats i unes necessitats creixents per atendre. Algú pot pensar que aquesta és la situació general de totes les administracions actualment, però en el cas dels ajuntaments aquesta situació malaltissa fa temps que s’arrossega. En la bonança econòmica de fa uns anys, en bona mesura a causa d’una fal·lera constructiva desmesurada, però alhora pertorbada per ella mateixa, les finances municipals anaven resistint. Però amb la crisi econòmica la situació s’ha tornat greu ja que, a més de sofrir les conseqüències d’aquesta crisi de forma virulenta, les economies dels ajuntaments pateixen un mal sistema de finançament.

Molts dels serveis que lliuren els ajuntaments són de caràcter voluntari, sense estar-hi legalment obligats a prestar-los i si es fan és per les demandes ciutadanes. A més, molts d’aquests serveis els haurien de prestar administracions d’àmbit superior. I aquest és un problema afegit, perquè no estan ni contemplats pel sistema actual de finançament municipal.

Cal plantejar reformes profundes en el sistema de finançament dels ajuntaments i cal buscar solucions. La primera i més urgent, encara que transitòria, seria aplicar la part de l’Estatut dedicada al finançament local mentre no arribi la solució definitiva, que és la assumpció de la nostra independència com a País i la nostra plena capacitat de decidir que volem fer amb els nostres diners i com es distribueixen entre les administracions per fer-ne la millor gestió.

Però com que no tindrem demà la nostra independència –encara que seria desitjable–, hem de reclamar als nostre polítics locals, als actuals i els que puguin arribar a partir del maig, que facin una gestió competent, austera i realista perquè, malgrat que tinguem un finançament municipal insuficient, si s’ha arribat a l’actual situació financera dels municipis ha estat perquè, producte de la incompetència i la mala gestió, s’han destinat recursos per a coses totalment innecessàries o molt discutibles, des de publicitat institucional –la majoria de vegades absolutament supèrflua–, passant pels grups sobreprotegits –alguns funcionaris poc productius–, la proliferació de càrrecs públics, assessors i organitzacions –vinculats a determinats grups polítics que s’han perpetuat al poder o que han abusat així que hi han arribat– o la realització d’infraestructures de tot tipus amb un ús escassíssim. Perquè la realitat és que som un país pobre o, al menys, bastant més pobre que no ens pensàvem quan nedàvem en l’abundància.

I, atesa la situació actual, en el futur proper no serà una qüestió de recaptar més sinó de gestionar i organitzar millor allò que fem amb els diners de tots.

En aquest sentit, els discursos que eviten situar les coses en el seu just context condueixen no sols a la vulneració del principi de realisme, sinó a allunyar-nos de les veritables solucions. I, nosaltres, hauríem de preguntar-nos: ‘cap a on anem com a societat? Quin model de vida volem per als nostres fills i filles? I quin poder es vol donar a qui ens governa per poder regular la direcció de futur?’

I hem de reclamar, d’aquests governants, actituds de prudència, serenor, paciència i de dir la veritat per retornar el sistema a un ordre racional i equilibrat i en un escenari de no confrontació política –o, com a mínim, de ‘no crispació política’–.

Pel futur caldran discursos honestos, caldrà construir un catàleg del bé comú, caldrà una important determinació política per poder plantejar la viabilitat de les accions a realitzar. Caldrà exigir la màxima eficiència i la màxima transparència. Caldrà aprofitar el tan esmentat sentit de servei per ampliar el repte de la responsabilitat en contribuir a un poble millor. Però, sobretot, caldrà defugir els discursos electoralistes i venedors de fum.

I aquesta no és una tasca exclusiva dels gestors polítics, és una tasca destinada a tots els ciutadans. Posem-nos-hi. A partir del maig tindrem l’oportunitat.

Receptes econòmiques per gestionar un ajuntament - 9 - GUSAM ÉS UN BON INSTRUMENT AL SERVEIS DELS CIUTADANS?

desembre 2010

Força ciutadans s'han plantejat si les empreses municipals són un bon instrument per gestionar els serveis municipals i per abaratir costos. Les polítiques neoliberals i que no creuen en l'administració pública diuen que no, això és cert?

Aquesta és una pregunta que força veïns es deuen haver plantejat en alguna ocasió, atesa la delicada situació econòmica que pateix l’Ajuntament, la situació de crisi que estem vivint i algunes veus critiques que qüestionen la viabilitat d’aquesta empresa a Arenys de Munt.

I la resposta és que ho hauria de ser i els gestors públics hauríem de treballar perquè ho fos.

GUSAM és una empresa municipal, amb capital íntegrament públic –o sigui, de tots–, al servei de l’Ajuntament –o sigui, al servei de tots els arenyencs–.

Aquest tipus d’empreses, aplicades a la gestió pública, donen un marge de maniobra molt més gran que no el que puguin tenir les administracions i permeten superar la immobilitat burocràtica que es troben aquestes administracions públiques en moltes de les iniciatives que volen emprendre. Al mateix temps possibiliten la realització de tot un seguit d’accions empresarials que l’administració, com a tal, no pot realitzar.

Malgrat això, les empreses públiques han de tenir uns requisits imprescindibles i irrenunciables de màximes eficiència, eficàcia, transparència i informació, de cara al ciutadans, tal com tindria una administració, atès que el capital d’aquestes empreses pertany a aquests ciutadans. És per aquest motiu que haurien de tenir una màxima participació ciutadana i uns codis ètics i morals ineludibles, així com unes conductes d’actuació, respecte als ciutadans, als usuaris i els treballadors, que fossin totalment inqüestionables.

Les empreses públiques donen una maniobrabilitat molt superior a una administració pública però en cap cas haurien de tenir un comportament com a empreses privades, ni tampoc actuar com a tapadora de determinades voluntats poc properes a les funcions públiques.

Per les empreses privades el seu principal objectiu es intentar aconseguir el màxim benefici econòmic possible. Per contra, en una empresa pública el benefici que es persegueix és el social –inclòs l’ambiental–, des de tots els punts de vista possibles –l'econòmic també, però no exclusivament–, de manera que en resulti beneficiada la comunitat en conjunt.

1. Les actuacions d’una empresa pública haurien d’anar encaminades, fonamentalment, en quatre línies bàsiques:Reduir costos dels serveis que ha de prestar obligatòriament l’administració als ciutadans, i que puguin ser externalitzats –legalment no tots els serveis que ha de lliurar l’administració es poden externalitzar–, per tal d’abaratir els costos i, conseqüentment, evitar la pujada d’impostos o, fins i tot, intentar reduir-los (ex: recollida d’escombraries, manteniment enllumenat públic, gestió de l’aigua, manteniment zones verdes o clavegueram, poda d’arbres)

2. Generació d’actuacions empresarials que difícilment es realitzarien des d’empreses privades o que tinguin una finalitat social determinada i que, al mateix temps, generin beneficis (ex: generació d’energia via sistemes alternatius –solar, eòlic, biomassa–, gestió d’aparcaments, gestió de geriàtrics, realització d’obres públiques amb treballadors del municipi a l’atur, rendibilització de terres agrícoles en desús, explotació de boscos, transports públics)

3. Generació de noves activitats empresarials al municipi, o recuperació d’activitats abandonades, per tal d’impulsar noves empreses generadores d’ocupació, amb generació de beneficis econòmics, aprofitant productes primaris del territori (ex: conserveres, licors o derivats de la fusta) o del sector terciari o de noves tecnologies per incentivar a joves innovadors.

4. Donar a conèixer noves experiències empresarials o recuperar formes antigues d’estructuració laboral (ex: cooperatives laborals) per impulsar noves alternatives laborals.

Aquestes 4 actuacions s’han de realitzar amb dues finalitats clares: donar feina a la gent del municipi que estigui a l’atur, o donar l’oportunitat a gent jove, i generar riquesa pel municipi.

Les empreses públiques tenen un ventall molt ampli d’actuació, possibilitant l’entrada en competència directa amb empreses privades –encara que aquesta no hauria de ser la seva finalitat–, i no s’haurien de limitar exclusivament a actuar només a nivell urbanístic, com a passat fins ara en la immensa majoria d’ajuntaments. Una visió restrictiva dels polítics, fins abans de la crisi, només enfocava la majoria de les empreses públiques al sector urbanístic, fonamentalment immobiliari, limitant en excés les capacitats de generació de recursos que tenen aquestes empreses i distanciant-se, potser, d’aquella finalitat pública que n’és el seu origen i caient en objectius pocs transparents.

Ampliar el ventall d’actuacions de les empreses públiques és responsabilitat de tots. I tots ho hauríem d’exigir.

Proper: Receptes econòmiques per gestionar un ajuntament (10) DARRERA REFLEXIÓ ECONÒMICA- SOBRE EL PRINCIPI DE REALITAT

Receptes econòmiques per gestionar un ajuntament - 8 - ALGUNES DADES A TENIR EN COMPTE PER ACONSEGUIR MILLORAR LA PRODUCTIVITAT

novembre 2010

Productivitat. Aquesta qüestió ha aparegut darrerament en els discursos d’alguns polítics, aprofitant la campanya electoral, que l’han relacionat amb els funcionaris o els treballadors públics, tot fent esment a un baix rendiment laboral que s’hauria de millorar.

Però, que és la productivitat?

És la relació entre la producció obtinguda i els factors utilitzats per obtenir-la, en un temps determinat. Es reflecteix en un indicador que valora la feina feta. Al mateix temps també serveix per poder mesurar els avanços d’una empresa, encara que aquesta sigui pública i encara que es tracti d’una empresa tant peculiar com pot ser un ajuntament.

Però malgrat que pugui semblar un concepte purament mercantil, la productivitat també és un factor que pot servir per valorar o quantificar el nivell de progrés d’una societat: Segons el Banc Central Europeu la productivitat laboral és un indicador determinant per valorar les millores a llarg termini sobre els resultats potencials dels sectors productius, però també dels estàndards socials i la qualitat de vida dels treballadors. També és un índex rellevant per poder valorar el volum de ma d’obra qualificada en un sector productiu i en una societat –a major productivitat, més ma d’obra qualificada en una empresa/sector productiu/societat, amb millors sous–.

Malgrat això molta gent pensa que la productivitat va estretament relacionada amb el fet de dedicar-hi moltes hores al treball. Ans al contrari, no per fer moltes hores (moltes de les quals extres), hem de tenir una productivitat alta. És més, molt probablement moltes hores treballades són un indicador clau per determinar que existeix una productivitat baixa en aquella empresa, atès que la falta de mecanismes per fer la feina de forma optima es compensen amb més hores de treball rudimentari o manual, en general, d’escàs valor afegit. Exemple: mentre que som el tercer país en hores treballades, després dels EUA i Hongria, només tenim una productivitat del 61%! Igual que Sud-àfrica. El que significa que perdem unes 85 jornades per any i per treballador. Gairebé 3 mesos sense treballar!

Quines són les causes que repercuteixen en aquesta baixa productivitat? Una pobre planificació i escassa qualitat de la gestió operativa; poca supervisió dels treballs realitzats; poc grau de compromís i motivació dels treballadors amb les seves empreses o la seva feina; ma d’obra poc preparada o poc qualificada; ineficàcia en la comunicació interna de les empreses o problemes relacionats amb els sistemes informàtics i les noves tecnologies.

Aquestes són unes causes generals i un mal endèmic en el sector productiu del país, però de ben segur que molts de nosaltres podem detectar-ne alguns d’aquests factors al nostre ajuntament. De fet, molt probablement, els primers a detectar-ne serien els mateixos treballadors de l’Ajuntament.

Sovint per solucionar problemes de baixa productivitat, quan es desconeix que aquest és el problema subjacent, s’opta per aplicar solucions que cerquen ‘esgarrapar’ costos, primer al procés del servei ofert, després a les característiques d’aquests serveis, després penalitzant els treballadors, després fent costoses inversions en sistemes informàtics que busquen millorar els processos però que no ho aconsegueixen, perquè, i només al final es veu, el que falla és la manca de planificació, i supervisió del que s’ha planificat, quan aquesta hauria hagut de ser la primera resposta a un problema de baixa productivitat, en el cas que s’hagués detectat o s’hagués estat en condicions de detectar-lo.

Algunes solucions per millorar la productivitat poden ser: Deixar de fer les coses per inèrcia; aprendre i/o copiar d’aquells que ho fan bé; estar al dia en informació i formació del dirigents i, sobretot, atacar els problemes anant a buscar les seves arrels i assumint les conseqüències que se’n derivin de les seves solucions, en comptes de donar-hi la volta per evitar-les –quelcom molt típic dels polítics–.

Totes les solucions passen per una manera diferent de fer i afrontar la gestió que s’està realitzant, fent una definició estratègica de l’organització amb un acurat Pla d’actuació; analitzant i redissenyant els processos operatius; ajustant l’organització a les necessitats reals; definint uns indicadors de gestió; portant a terme una perspectiva de la ‘cadena de valor’ del procés intern posant els ciutadans en els dos extrems (identificar les necessitats dels ciutadans, buscar les solucions, innovar en les mateixes i actuar per satisfer les necessitats dels ciutadans detectades a l’inici del procés).

Per aconseguir aquest punt final s’ha de definir clarament els objectius a assolir, després s’ha de planificar les tasques a realitzar i controlar i supervisar les actuacions realitzades, dotant de tots els procediments amb unes instruccions clares per a tothom –però,sobretot, escrites– per evitar ‘confusions’. Reduir tasques administratives repetitives, reiteratives i rudimentàries per procediments que es poden fer mitjançant les noves tecnologies (solucions informàtiques o maquinaria), però aportant metodologies especifiques o particulars per a cada tasca i, especialment, sense duplicitats.

Un altre factor important per millorar la productivitat és la bona i especifica formació dels treballadors que realitzen una tasca. La productivitat acostuma a pujar en funció de la formació de que disposen els treballadors i l’aplicació a la tasca diària que fan aquests treballadors de la seva formació. La formació és important pels treballadors però, específicament, també ho és pels seus dirigents. Si no ho és més.

Això ens porta a la conclusió que, més que polítics amb dedicació exclusiva per realitzar totes aquestes tasques, excessivament especifiques, el que l’administració necessita són persones especialistes coneixedores del món productiu, que puguin fixar objectius, avaluar canvis, millorar la planificació i la supervisió, entrenar als empleats, reaccionar amb rapidesa davant dels problemes detectats, comunicar amb claredat i que el seu objectiu sigui pensar en millorar la productivitat per tal de oferir millors serveis i més econòmics als ciutadans. Mentrestant, els polítics podran continuar fent de ‘polítics’, sense que ho pateixin gaire els ciutadans ni les seves butxaques.

Proper: Receptes econòmiques per gestionar un ajuntament (9) GUSAM ÉS UN BON INSTRUMENT AL SERVEIS DELS CIUTADANS?

Receptes econòmiques per gestionar un ajuntament - 7 - SOBRE COM REDUIR COSTOS DE PERSONAL.

octubre 2010

Davant una situació econòmica en que l'Administració pública pateix una davallada d'ingressos i ha d'assumir costos elevats, com hem de plantejar la contenció i reducció dels costos de personal?

Davant d’una situació econòmica com l’actual, en que l’Ajuntament ha patit una davallada important dels ingressos i ha d’assumir uns costos elevats –que s’han anat incrementant i acumulant durant aquests darrers anys de bonança– la contenció i reducció dels costos de personal s‘ha de plantejar no només des d’un punt de vista de millora de l’eficiència i l’eficàcia laboral, que també, sinó que ha d’anar enfocada a com reduir-los sense incidir, traumàticament, en situacions personals o familiars dels treballadors, fins que s’aconsegueixi, gradualment, ajustar la plantilla a aquell cost que sigui el que realment pugi assumir el poble d’Arenys de Munt i que al mateix temps sigui necessari per poder oferir els serveis imprescindibles a la comunitat.

Certament aquesta no és una tasca fàcil, ja que s’ha de combinar la millora de l’eficiència, l’augment dels ratis de productivitat per treballador, la reducció de costos, l’ajust de plantilla i, el més complicat, realitzar totes aquestes accions sense que repercuteixin en els serveis prestats a la comunitat, ans al contrari, que els millorin.

La critica fàcil sobre l’excessiu cost laboral que ha de suportar actualment l’Ajuntament, s’hauria d’eradicar –si no es vol caure en el parany de la demagògia– amb un discurs constructiu que aporti les solucions adequades per aconseguir reduir-lo sense que els ciutadans notin una deixadesa en les tasques que pertoca fer a l’Ajuntament.

Per tant, hem de veure com ho podem fer, però fent incidència en que el problema que s’ha de solucionar és un problema de falta de diners per assumir els actuals costos laborals. Per tant, s’han de reduir les despeses de personal per poder-les assumir sense gaires complicacions.

Una de les primeres propostes seria considerar allò que s’ha anomenat el ‘contracte alemany’ (el ‘Kurzarbeit’) o treball reduït, que ha estalviat més d’un milió d’acomiadaments en aquell país. Es tracta, en síntesis, de treballar menys hores però cobrant, proporcionalment, una mica més per la via de les prestacions estatals. Aquesta és una figura que actualment existeix a la legislació espanyola però que s’utilitza molt poc. En aquest cas es pacta una reducció de jornada fent una reducció del salari proporcional. Al mateix temps, també es cobra proporcionalment la prestació de l’atur per la jornada no treballada. Aquesta mesura acostuma a ser ben acceptada pels treballadors ja que no s’acomiada a ningú encara que es cobri menys. Malgrat això, sempre és recomanable pactar amb els treballadors algun tipus de millora de les prestacions complementaries durant el període de suspensió. Amb aquesta mesura es pot arribar a cobrar, per part del treballador, el 80% del sou, alhora que l’Ajuntament soluciona un problema d’excés conjuntural de treballadors –o d’excessiu cost laboral–, s’estalvia una part dels sous i de la seguretat social, que pot arribar fins a un 50%, sense acomiadar a cap treballador. Durant el temps que duri aquesta reducció de treball es pot anar ajustant la plantilla per la via de les jubilacions o prejubilacions pactades.

Una altra solució poc traumàtica pels treballadors podria ser la jornada irregular. A diferència de l’anterior, en aquest cas no es redueix la jornada laboral sinó que es realitza una flexibilitat laboral que no afecta al còmput anual d’hores de treball. Es poden realitzar jornades de 12 hores, acumulables en períodes de fins a 14 dies, sempre respectant el descans setmanal. Aquesta formula caldria analitzar-la adequadament ja que obeeix a disfuncions entre el global de treballadors i les puntes estacionals de feina. Per l’Ajuntament no significa una reducció de la base del cost laboral però sí una reducció dràstica de les hores extres, ja que evita fer-les o evita efectuar contractacions temporals de treballadors.

Una altra solució seria la mobilitat funcional, també anomenada mobilitat interna. El que es busca és una màxima polivalència funcional segons la qual es poden destinar determinats treballadors a un àrea amb més volum de feina en detriment d’una altra àrea que en tingui menys. Això es pot fer sempre i quan es realitzi entre categories professionals equivalents o entre treballadors que pertanyin al mateix grup professional. També permet reduir les hores extres i les contractacions temporals.

Una altra opció, la darrera, seria la de promoure contractes fixes de jornada completa a d’altres a temps parcial. En aquest cas es necessitaria sempre l’aprovació del treballador afectat, però la proposta podria ser acceptada ja que facilita enormement la conciliació entre la vida laboral i la familiar. Aquesta modalitat permetria aconseguir una reducció de la base del cost laboral, de la mateixa manera que la del treball reduït, encara que inferior.

En qualsevol cas, aquestes són unes opcions que, sense ser gaire traumàtiques pels treballadors, permetrien la reducció d’unes despeses sobredimensionades. Ara bé, per poder portar a la pràctica aquestes mesures es necessita realitzar tota una sèrie de controls laborals que han de permetre tenir un coneixement màxim sobre les tasques a fer i els moments en que s’han de fer i per poder-ho dur a terme es necessita algun professional especialitzat en la gestió dels recursos humans, professional que, ara com ara, l’Ajuntament no té. Aquesta no és, o no hauria de ser, una feina encomanada a cap càrrec polític de dubtosos coneixements en la matèria i que alhora estigui condicionat per aspectes subjectius, com la pressió popular o de l’oposició o per uns resultats electorals. Un professional aliè a la política sempre podrà actuar amb molta més objectivitat i molta més llibertat.

Proper: Receptes econòmiques per gestionar un ajuntament (8) SOBRE COM MILLORAR LA PRODUCTIVITAT LABORAL.

Receptes econòmiques per gestionar un ajuntament - 6 - SOBRE COM REDUIR COSTOS DELS SERVEIS PÚBLICS.

setembre 2010

Els ajuntaments han millorat força els serveis que ofereixen als ciutadans, però molt sovint això ha estat vinculat a un increment desmesurat dels costos. La reducció d'aquests costos ha de ser a qualsevol preu?

Des del final de la dictadura, els Ajuntament han millorat força el seus serveis, les seves infraestructures, els seus equipaments...i en general s’ha millorat la qualitat de vida dels ciutadans gràcies a aquestes millores. S’ha passat d’una administració reguladora, pendent de garantir serveis bàsics, a una administració generadora de qualitat de vida. Ara bé, l’arribada de la crisi econòmica ha fet evidents els problemes amagats dels nostres ajuntaments: el manteniment d’una certa burocràcia –rèmora del passat–, la baixa productivitat i la poca transparència en els processos, les decisions i les gestions. També s’ha evidenciat la politització d’espais administratius a on la gestió hauria de ser professional i sense intromissions dels agents polítics.

Un dels reptes més urgents de l’administració municipal és fer més eficients els seus processos. S’ha de treballar més i millor, amb menys rigideses i amb més polivalència de funcions. S’ha de simplificar els processos, tràmits i gestions per optimitzar recursos i donar millor servei al ciutadà. Però sempre respectant i preservant l’estat de dret, que és la garantia màxima que no hi haurà discriminacions ni privilegis i que ha estat una de les grans conquestes d’aquesta fase pseudodemocràtica en la que ara ens trobem i al qual no podem renunciar –entrarem en una veritable fase democràtica quan el poder municipal recaigui de forma real en mans de la gent del poble, per la via de la participació ciutadana–.

Dins d’aquesta millora general que s’ha d’aplicar a la gestió municipal, la reducció de costos innecessaris és primordial.

Quan parlem de costos i la possibilitat d’establir mesures per reduir-los, primer de tot el que hem de fer és tenir un clar coneixement dels diferents tipus de costos, per després poder introduir mesures per minorar-los o corregir-los.

Els cost és l’esforç, o el sacrifici, econòmic que s’ha d’efectuar per aconseguir un objectiu, ja sigui econòmic o social. És un concepte econòmic que influeix en el resultat d’un exercici. Hi ha diferents formes de classificar-los en funció del sector econòmic que s’estudiï però, atès que estem parlant d’economia municipal i no d’una economia de producció, farem la següent classificació: costos de personal, costos d’estructura, costos sumptuaris i costos de finançament.

És prou evident que per fer funcionar un organisme, ja sigui públic o privat, s’ha d’assumir que existiran uns costos inherents a aquest mateix funcionament i que la reducció d’aquestes costos no ha de provocar el col·lapse del sistema, altrament el que estarem fent és un mal servei als ciutadans.

Malgrat que les mesures a aplicar per reduir els costos detallats anteriorment ,són diferents en cada un dels diversos tipus de costos, sí que existeix un denominador comú per poder-los controlar i reduir: uns bons procediments, clars, transparents i coneguts per tothom. Sense procediments no existeix control i sense control les despeses es disparen irremeiablement sense que coneguem els motius ni, en conseqüència, les solucions per evitar-les.

Per tant, el primer que caldria fer és determinar quins són els procediments que aplicaríem a cada un dels tipus de costos que volem controlar o reduir per tal de sectoritzar-los, aïllar-los i atacar-los. Es prou evident que les mesures no seran les mateixes per reduir les despeses de personal que per reduir les despeses estructurals.

Una vegada determinats els procediments cal rigor i constància en l’aplicació de les mesures adoptades.

Dels costos de finançament (interessos) i la necessitat d’endeutar-se ja he parlat en articles anteriors.

Dels costos sumptuaris (despeses luxoses i prescindibles) no cal dedicar-hi molt de temps, perquè justament per la seva naturalesa són totalment evitables i només s’han de considerar si existeixen superàvits econòmics. En la resta d’escenaris en que no existeixin superàvits no s’haurien de contemplar.

Respecte dels costos estructurals (llum, aigua, informàtica, lloguers necessaris per poder oferir serveis als ciutadans) cal plantejar-se si és necessari pagar lloguers d’edificis quan existeixen altres edificis municipals gratuïts. Cal plantejar-se si s’han de tenir els serveis dispersos en diferents edificis quan això ens aboca a incrementar les despeses bàsiques i mínimes necessàries per aconseguir que cada edifici pugui funcionar. Cal plantejar-se si s’apliquen les formes més eficients per reduir les despeses bàsiques sense que afectin al servei o si cal modificar-les. Cal plantejar-se si existeixen els controls efectius necessaris per evitar que les despeses vagin pujant desmesuradament.

Respecte al quart tipus de costos, els de personal, valdrà la pena dedicar-hi més temps en un proper article, atesa la seva complexitat alhora de plantejar com reduir-los.

Proper: Receptes econòmiques per gestionar un ajuntament (7) SOBRE COM REDUIR ELS COSTOS DE PERSONAL.

Receptes econòmiques per gestionar un ajuntament - 5 - SOBRE ELS SERVEIS QUE HA DE DONAR UN AJUNTAMENT.

agost 2010

Tots hem sentit parlar que l’administració local ha d’assumir unes despeses que no li pertoquen, el que s’ha anomenat ‘ serveis impropis’.

Però, quines són les despeses obligatòries que a un Ajuntament li pertoca assumir?

En un context econòmic amb una greu i profunda crisi que afecta a les famílies, empreses i, també, a les administracions públiques, amb importants davallades en els ingressos corrents, les solucions que s’han de proposar per apaivagar aquesta situació haurien de passar, obligatòriament, per intentar reduir la despesa corrent, més enllà que fixar-nos en reduir inversions o plantejar ingressos conjunturals que només poden resoldre una situació puntual, passatgera, que únicament podrà incidir en un o dos exercicis econòmics. Passat aquest exercici, o a molt estirar, aquests dos exercicis, el problema aflorarà de nou.

Per contra, és en la despesa corrent, la despesa estructural, sobre la que cal incidir per poder assentar una bona base sobre la qual poder construir una solida sortida a la situació de crisi.

Aquest plantejament que és vàlid per a famílies i empreses és especialment important aplicar-lo en l’administració pública atès que la seva no resolució implica, irremeiablement, pujades d’impostos. Impostos que haurien de ser assumits per ciutadans que pateixen aquesta mateixa crisi i que, sent l'element més feble de la cadena, no tenen cap mecanisme que els permeti incrementar els seus ingressos.

Però per poder reduir les despeses corrents cal conèixer el punt de partida.

Tots hem sentit parlar que l’administració local ha d’assumir unes despeses que no li pertoquen, el que s’ha anomenat ‘ serveis impropis’.

Però, quines són les despeses obligatòries que a un Ajuntament li pertoca assumir?

Segons la legislació vigent –DL 2/2003, de 28 d’abril, TRLMRL de Catalunya– a Arenys de Munt, com a municipi de menys de vint mil habitants, li pertoca prestar obligatòriament els serveis de: enllumenat públic, cementiri, recollida de residus, neteja viària, abastament domiciliari d’aigua potable, clavegueram, accés als nuclis de població, pavimentació, conservació de vies públiques, control d’aliments i begudes, parcs públics, biblioteca pública, mercat i tractament de residus.

Per a la resta de serveis que l’Ajuntament presta no hi ve obligat. És una decisió política oferir-los o no. Una decisió política que molt sovint està lligada a les campanyes electorals i a les tan conegudes ‘cartes als reis’ que totes les formacions polítiques ofereixen quan no hi ha massa més a “vendre” a la ciutadania a canvi d'un vot. Malgrat tot, aquests serveis no obligatoris, potestatius, tenen un cost que l’hem d’assumir entre tots, els que voten aquests partits polítics i els que no.

Del darrer Pressupost Municipal per aquest any 2010, el cost dels serveis que l’Ajuntament d’Arenys de Munt realitza sense estar-hi obligat arriba gairebé fins als 2.200.000€.

D’aquest anàlisi no seria correcte concloure que aquest serveis s’han de deixar d’oferir, atès que per a alguns se'n reben subvencions d’altres administracions per dur-los a terme. Malgrat això, hi ha força serveis que, al no tenir l’obligació legal de realitzar-los, seria convenient plantejar a la població la possibilitat de deixar de prestant-los o reduir-los, si de la seva realització és pugues concloure que implica una apujada d’impostos per als ciutadans, per no tenir diners per poder-los realitzar, atesa la situació de crisi econòmica.

Aquesta consulta a la població seria en un acte de claredat, transparència i un bon exercici de participació popular i de reflexió col·lectiva.

Proper: Receptes econòmiques per gestionar un ajuntament (6) SOBRE COM REDUIR COSTOS.

Receptes econòmiques per gestionar un ajuntament - 4 - SOBRE LA NECESSITAT D'ENDEUTAR-SE

juliol 2010

Quins són els motius que duen a l’administració pública a endeutar-se a mig i llarg termini? Els ajuntaments han d'estar endeutats de forma sistèmica?

Tots recordarem que, anys enrere, els pares o els avis no compraven res si abans no tenien els diners estalviats per poder-ho pagar i, per tant, ho compraven sense endeutar-se. Només s’endeutaven els que eren considerats mals pagadors i, a aquells, tothom els coneixia.

En aquelles mateixes èpoques l’endeutament públic era minso. Només existia l’endeutament de l’estat, que era qui podia generar Bons –lletres, pagarés o obligacions, tan se val com s’anomeni– del Tresor que donaven poca rendibilitat però que tenien la garantia de l’estat – de qualsevol estat– i que es compensaven i retornaven amb el impostos recaptats.

Aquella practica ha canviat. Avui dia tothom s’endeuta per aconseguir qualsevol bé que tingui un mínim valor. Són les regles de la societat de consum. Ara tothom està endeutat i les administracions també –totes: l’estatal, l’autonòmica, la municipal– fins a límits mai abans imaginats. Endeutar-se està de moda, però té un problema: els deutes s’han de tornar!

Però, quins són els motius que duen a què s’endeutin les empreses, les persones o l’administració pública a mig i llarg termini?

• Les empreses quan inverteixen endeutant-se ho fan perquè consideren que tenen unes expectatives de negoci, d’uns possibles guanys, que compensaran l’endeutament més els interessos i que, a més, generaran beneficis.

• Els particulars, les famílies, ho fan perquè consideren que tenen unes expectatives d’ingressos –estables o no tant– a futur, i amb aquests previsibles ingressos podran retornar el deute. És a dir, s’avança la compra d’un bé o servei amb l’expectativa, presumptament certa, que es generaran ingressos suficients com per compensar el deute, en lloc de comprar el bé quan es disposin dels diners.

• L’administració pública s’endeuta perquè ho necessita per donar uns serveis –via equipaments o infraestructures– als ciutadans. La capacitat de retorn del deute dependrà de la capacitat de generar ingressos, fonamentalment via impostos.

Però hi ha una diferència clara entre l’endeutament d’empreses i particulars respecte a l’administració pública. Quan les coses van mal dades, les empreses i particulars poden desfer-se de la inversió realitzada per cancel·lar el deute contret. L’administració pública no pot fer-ho. No es pot vendre un pavelló, una escola bressol, la pavimentació o l’enllumenat d’un carrer, o una biblioteca, per exemple.

I aquesta és la gran diferència: uns poden vendre, o deslliurar-se de la inversió, per cancel·lar el deute mentre que l’administració no pot i només li queda l’opció de reduir serveis/despeses o apujar impostos futurs.

El fet de no poder desfer-se de la inversió feta és el que ens hauria de portar a fer-nos la pregunta següent: cal endeutar-se o seria preferible tocar de peus a terra fent la inversió quan es tenen els diners necessaris per fer-la?

Al meu entendre, els ajuntaments només s’haurien d’endeutar a curt termini, com a màxim dos anys, per fer una inversió molt concreta i sense acumular endeutaments per diferents inversions. Perquè aquesta opinió? Actualment l’Ajuntament d’Arenys de Munt ha de pagar cada any 1.043.000€ per retornar crèdits, dels quals 120.000€ són interessos. Si no tinguéssim aquest deute, i el pagament de les seves quotes, tindríem 1.043.000€ per fer inversions. Amb un estalvi de 2 anys, tindríem 2.000.000€. Podríem fer un escola bressol i encara sobrarien diners. Si volguéssim fer un Pavelló nou, després de dos anys d’estalvi només hauríem de demanar un préstec d’1.600.000€ i el podríem cancel·lar en 2 anys –això sense perdre de vista que s’hauria de gestionar molt millor l’estricte compliment d’allò que s’ha pressupostat i evitar desviaments, com els que ara ja s’han produït–.

Al mateix temps, l’endeutament només fa que s’enriqueixin les entitats financeres que cobren per deixar-nos els diners. Arenys de Munt paga d’interessos als bancs 120.000€ l’any. Quantes inversions es podrien fer amb aquests diners per donar serveis als ciutadans, en comptes de donar-ho als bancs?

Perquè aquesta temporalitat de 4 anys, 2 d’estalvi més 2 de préstec? Perquè és el termini d’un mandat i, conseqüentment, amb un canvi de mandat els nous gestors podrien portar a terme les inversions que ells prioritzessin, però en aquest període de 4 anys i sense traspassar l’endeutament.

Una nova reflexió que hauríem de fer-nos: els pobles més endeutats són els que tenen més població. Per un motiu molt concret: a més població més demanda de serveis i més necessitats d’inversió que, molt sovint, no van acompanyades del necessari increment efectiu d’ingressos –encara que molts s’ho pensin–.

Per contra els pobles amb menys població, són els menys endeutats i els més rics, perquè poden destinar els hipotètics interessos bancaris a millorar els seus pobles, a part que, al tenir una població més estable sense increments sobtats, poden planificar molt millor les seves actuacions polítiques i les seves inversions. Els pobles petits s’anticipen al problema en comptes d’anar-hi a corre-cuita darrera d’ell, com fan els pobles més grans.

Proper: Receptes econòmiques per gestionar un ajuntament (5) SOBRE ELS SERVEIS QUE HA DE DONAR UN AJUNTAMENT.

Receptes econòmiques per gestionar un ajuntament - 3 - SOLUCIONS A L'ENDEUTAMENT MUNICIPAL A ARENYS DE MUNT

3 - SOLUCIONS A L'ENDEUTAMENT MUNICIPAL A ARENYS DE MUNT

juny 2010.

Com hem de plantejar les solucions a l'endeutament municipal? gestionar millor els pocs diners que es disposen, controlant-los molt més per evitar despeses supèrflues, reduir algunes despeses que ara es poden considerar necessàries?

Molts arenyencs es pregunten: Com s’ha pogut arribar a la situació actual de 6.500.000 d’euros de deute a l’Ajuntament?

La resposta seria: per dues raons. La primera: per una mala gestió en el control de les despeses ordinàries, portant a que augmentessin en comptes de reduir-les.

La segona: Per una mala praxis en la realització d’unes inversions que s’han fet sense disposar dels fons necessaris per fer-les.

En tots dos casos, ho podem resumir dient: ‘que s’ha estirat més el braç que la màniga’.

Però més enllà d’analitzar els motius que han dut a les quotes d’endeutament més altes que mai haguem tingut com a poble – que implica haver de pagar cada any 866.000 euros en quotes de préstecs, dels quals 106.800 corresponent a interessos – m’agradaria poder proposar alternatives per reduir-lo.

Si aquesta situació es produís en una família – que s’haguessin endeutat en excés fins al punt que les quotes dels préstecs se’ls mengessin els ingressos, malgrat que aquests fossin estables – molt probablement farien un esforç important per a reduir les despeses i gestionarien molt millor els diners que els quedessin, per evitar haver de renunciar a moltes coses, malgrat que algunes reduccions n’haurien de fer. També farien – segur –, una reunió amb tots els membres de la família perquè tots fossin conscients de la situació i tots ajudessin a superar el mal tràngol.

Un Ajuntament no és gaire diferent a una família. Molt més gran, això sí, però una família al cap i la fi. Per tant, això mateix és el que s’hauria de fer en un Ajuntament: gestionar millor els pocs diners que es disposen, controlant-los molt més per evitar despeses supèrflues, reduir algunes despeses que ara es poden considerar necessàries però que analitzant-les poden acabar sent accessòries, renunciar a coses i informar molt clarament a tots els ciutadans.

Una altra solució passaria per aconseguir més ingressos. En el cas de l’administració això representaria, en essència, augmentar la pressió fiscal, o sigui, apujar els impostos.

Però, en una situació de crisi com l’actual, les solucions no haurien de passar mai per apujar els impostos, malgrat que sigui la solució més a l’abast i més fàcil d’adoptar per polítics amb poca sensibilitat social, perquè qui acabarà pagant, les famílies, també ho estan passant malament.

Per tant, primera proposta: gestionar millor els diners que es tinguin; controlar i reduir despeses; renunciar a algunes actuacions i molta, però molta, informació i participació dels ciutadans.

Segona proposta: fer una recaptació més justa. El que equivaldria a fer pagar tots els tributs que toquen a tothom, sense efectuar exempcions injustes o arbitraries. El que ens portaria a recaptar més sense haver d’apujar els impostos.

Tercera proposta: quan es cobrin els diners que resultin de les subvencions pendents de cobrar, gairebé 2.000.000 d’euros, destinar-los únicament i exclusivament a cancel·lar deutes, començant per aquelles que paguen un tipus d’interès més alt. Els mals gestors, els populistes, potser apostarien per destinar-les a realitzar altres actuacions o altres inversions o a pagar despeses corrents, perquè els tornessin a votar. Però el deute, que és el mal estructural d’aquest Ajuntament, continuaria i no es solucionaria.

Quarta proposta: els ajuntaments tenen dos tipus de préstecs: els que paguen interessos – que venen de les entitat financeres – i el que no paguen interessos – que venen d’altres administracions –. Per tant, la tercera proposta passaria per utilitzar els préstecs que es reben sistemàticament cada any d’altres administracions – i que són sense interès – a cancel·lar els préstecs dels quals paguem interessos. Si aquesta opció no fos viable, perquè les condicions d’aquests préstecs sense interessos impedís destinar-los a cancel·lar-ne d’altres, el que s’hauria de fer és no acceptar-los, atès què rebre’ls representaria fer augmentar el deute, fer augmentar el problema i haver de tornar uns diners més endavant. Uns diners, que ara com ara, no tenim i que no sabem si els tindrem en el futur. Els préstec, encara que siguin sense interès, també s’han de tornar.

Cinquena proposta: Capitalitzar ingressos a futur, avançant el seu cobrament, per destinar-los únicament i exclusiva a cancel·lar préstecs que paguin interessos i d’aquesta forma atacar el problema estructural que té l’Ajuntament.

Per la primera proposta, malgrat que aquí està exposada de forma sintètica, és força complexa portar-la a la pràctica i més endavant, en propers escrits intentaré desgranar-la.

Dir ‘gestionar millor’, ‘controlar i reduir despeses’ i ‘renunciar a algunes actuacions’ és molt fàcil. No deixen de ser conceptes buits de significat si no s’omplen de contingut. I omplir-los de contingut es força més complex que fer només un discurs. És més complex que fer xerrameca, que és el que acaben fent els polítics per amagar els seus desconeixements.

Proper: Receptes econòmiques per gestionar un ajuntament (4) SOBRE LA NECESSITAT D’ENDEUTAR-SE.

Receptes econòmiques per gestionar un ajuntament - 2 - ACTITUD POLÍTICA DAVANT LA GESTIÓ ECONÒMICA MUNICIPAL

maig 2010

Quan s’estan gestionant diners públics, diners que són de tots, l’actitud amb la qual es gestionen és molt important, per no dir fonamental.

De fet no descobriré res de nou, o res que no sigui el que moltes persones farien amb els seus propis diners, però que, molt sovint, quan s’està gestionant els diners d’un col·lectiu – i dins d’un ‘col·lectiu’ també entra un ajuntament –, hom perd de vista que aquells diners que es gestionen són propis de la col·lectivitat que es dirigeix per passar a ser uns diners neutres, de ningú, sense propietaris i, per tant, el rigor en la seva gestió es difumina alegrement. Davant d’aquesta ‘sensació’ de diners de tothom però de ningú, es pot caure en el parany que es pot gastar sense control, quan justament és tot el contrari: s’ha de ser molt caut en com es gasten aquests diners ‘col·lectius’ i amb propietaris (nosaltres, tots nosaltres, amb noms i cognoms).

Per tant, el primer que s’ha de fer és ser molt auster, molt rigorós i molt disciplinat en el compliment d’allò que s’ha planificat, en allò que s’ha previst, a l'hora de gastar-los. Fins i tot quan hi ha abundància de diners. Perquè tard o d’hora s’haurà de passar comptes davant la col·lectivitat.

Això implica que, en la majoria de col·lectius, el tresorer acostuma ha ser el ‘dolent de la pel·lícula’ perquè per garantir el compliment d’allò que s’ha planificat col·lectivament és la persona que habitualment ha de dir ‘NO’ a la resta del col·lectiu, per evitar que caiguin en una generositat mal entesa – és molt fàcil ser generós amb uns diners que no es perceben com a propis –.

Als Ajuntaments també passa el mateix. O hauria de passar. Però, en aquest sentit, a Arenys de Munt som una excepció (per això, ara, hem arribat al màxim endeutament que mai ha tingut el poble).

Justament pel fet d’haver de ser el garant del compliment estricte d’allò que s’ha acordat o planificat col·lectivament, el regidor d’economia ha de ser una persona que disposi d’unes qualitats molts concretes: fermesa, disciplina personal, rigorositat, autoconvenciment per no desviar-se del camí traçat. També s’ha de tenir coratge i valentia per dir ‘NO’ quan toca. I ha de gaudir de la màxima confiança per part de tots els seus companys de govern, sense que les seves decisions econòmiques siguin qüestionades, com a mínim per aquests companys.

Aquestes haurien de ser les actituds necessàries respecte al compliment del que s’ha pactat amb els companys de projecte. I normalment allò que es pacta queda reflectit en un pressupost. En un ajuntament també.

L’elaboració d’un pressupost municipal no hauria de ser un caprici de les persones que l’elaboren, ni un repartiment de diners per àrees de control polític en mans de diferents formacions polítiques – regnes de taifes – , sinó que hauria de correspondre a tota una sèrie de compromisos d’accions a dur a terme, o sigui: la política pública. Unes accions a dur a terme reals, avaluades i tancades, no d’allò que ens agradaria o voldríem fer. Perquè ens entenguem,  el pressupost no es la destinació de diners per fer allò que vulguem, sinó la destinació de diners per poder acomplir tot allò que ja tenim compromès i tancat. I aquesta és la feina més complexa i difícil que poden fer les persones que estan al capdavant de qualsevol àrea de gestió i la que implica haver d’invertir més temps en la seva realització, ja que s’han de pensar, planificar i tancar els compromisos previstos amb gairebé un any d’antelació – a vegades amb més temps –. Aconseguir-ho no és fàcil. Però quan ho has fet, has de complir-ho sense desviar-te ni mig centímetre del camí marcat.

És per aquest motiu que quan es realitzen modificacions del pressupost, excepte les d’estricte compliment tècnic – 3 o 4 a l’any, al principi i al final –, la resta evidencien una falta de disciplina en el compliment del que s’ha pactat o una improvisació a l’hora de pactar. Allò dels pressupostos dinàmics o flexibles no deixen de ser eufemismes per amagar la falta de capacitat per portar a terme una planificació ben feta i ben estructurada.

Els pressupostos contemplen dues parts, els ingressos i les despeses. Quan els pressupostos són de diners públics i els ingressos es realitzen a partir de les aportacions de tots els veïns, ja sigui per la via dels impostos o de les taxes, són les despeses les que s’han d’adaptar als ingressos i no a l’inrevés. Per tant, les despeses no haurien de superar mai els ingressos previstos.

Davant d’aquesta formula matemàtica – molt simple, per cert: només es tracta de sumar i restar – també s’ha de ser molt curos per no caure en excessos de generositat que ens portin a que les despeses es desviïn del previst i superin els ingressos, perquè en aquest cas només ho podrem equilibrar endeutant-nos.

El deute de les persones, o empreses, s’ha de pagar. El de l’Ajuntament també. Però en aquest cas, sovint, no ho farà la persona que va incorre en el deute sinó que ho hauran de fer els veïns que són els que fan les aportacions econòmiques, via impostos o taxes.

Proper: Receptes econòmiques per gestionar un ajuntament  (3) SOLUCIONS A L'ENDEUTAMENT MUNICIPAL.