Receptes econòmiques per gestionar un ajuntament - 2 - ACTITUD POLÍTICA DAVANT LA GESTIÓ ECONÒMICA MUNICIPAL

maig 2010

Quan s’estan gestionant diners públics, diners que són de tots, l’actitud amb la qual es gestionen és molt important, per no dir fonamental.

De fet no descobriré res de nou, o res que no sigui el que moltes persones farien amb els seus propis diners, però que, molt sovint, quan s’està gestionant els diners d’un col·lectiu – i dins d’un ‘col·lectiu’ també entra un ajuntament –, hom perd de vista que aquells diners que es gestionen són propis de la col·lectivitat que es dirigeix per passar a ser uns diners neutres, de ningú, sense propietaris i, per tant, el rigor en la seva gestió es difumina alegrement. Davant d’aquesta ‘sensació’ de diners de tothom però de ningú, es pot caure en el parany que es pot gastar sense control, quan justament és tot el contrari: s’ha de ser molt caut en com es gasten aquests diners ‘col·lectius’ i amb propietaris (nosaltres, tots nosaltres, amb noms i cognoms).

Per tant, el primer que s’ha de fer és ser molt auster, molt rigorós i molt disciplinat en el compliment d’allò que s’ha planificat, en allò que s’ha previst, a l'hora de gastar-los. Fins i tot quan hi ha abundància de diners. Perquè tard o d’hora s’haurà de passar comptes davant la col·lectivitat.

Això implica que, en la majoria de col·lectius, el tresorer acostuma ha ser el ‘dolent de la pel·lícula’ perquè per garantir el compliment d’allò que s’ha planificat col·lectivament és la persona que habitualment ha de dir ‘NO’ a la resta del col·lectiu, per evitar que caiguin en una generositat mal entesa – és molt fàcil ser generós amb uns diners que no es perceben com a propis –.

Als Ajuntaments també passa el mateix. O hauria de passar. Però, en aquest sentit, a Arenys de Munt som una excepció (per això, ara, hem arribat al màxim endeutament que mai ha tingut el poble).

Justament pel fet d’haver de ser el garant del compliment estricte d’allò que s’ha acordat o planificat col·lectivament, el regidor d’economia ha de ser una persona que disposi d’unes qualitats molts concretes: fermesa, disciplina personal, rigorositat, autoconvenciment per no desviar-se del camí traçat. També s’ha de tenir coratge i valentia per dir ‘NO’ quan toca. I ha de gaudir de la màxima confiança per part de tots els seus companys de govern, sense que les seves decisions econòmiques siguin qüestionades, com a mínim per aquests companys.

Aquestes haurien de ser les actituds necessàries respecte al compliment del que s’ha pactat amb els companys de projecte. I normalment allò que es pacta queda reflectit en un pressupost. En un ajuntament també.

L’elaboració d’un pressupost municipal no hauria de ser un caprici de les persones que l’elaboren, ni un repartiment de diners per àrees de control polític en mans de diferents formacions polítiques – regnes de taifes – , sinó que hauria de correspondre a tota una sèrie de compromisos d’accions a dur a terme, o sigui: la política pública. Unes accions a dur a terme reals, avaluades i tancades, no d’allò que ens agradaria o voldríem fer. Perquè ens entenguem,  el pressupost no es la destinació de diners per fer allò que vulguem, sinó la destinació de diners per poder acomplir tot allò que ja tenim compromès i tancat. I aquesta és la feina més complexa i difícil que poden fer les persones que estan al capdavant de qualsevol àrea de gestió i la que implica haver d’invertir més temps en la seva realització, ja que s’han de pensar, planificar i tancar els compromisos previstos amb gairebé un any d’antelació – a vegades amb més temps –. Aconseguir-ho no és fàcil. Però quan ho has fet, has de complir-ho sense desviar-te ni mig centímetre del camí marcat.

És per aquest motiu que quan es realitzen modificacions del pressupost, excepte les d’estricte compliment tècnic – 3 o 4 a l’any, al principi i al final –, la resta evidencien una falta de disciplina en el compliment del que s’ha pactat o una improvisació a l’hora de pactar. Allò dels pressupostos dinàmics o flexibles no deixen de ser eufemismes per amagar la falta de capacitat per portar a terme una planificació ben feta i ben estructurada.

Els pressupostos contemplen dues parts, els ingressos i les despeses. Quan els pressupostos són de diners públics i els ingressos es realitzen a partir de les aportacions de tots els veïns, ja sigui per la via dels impostos o de les taxes, són les despeses les que s’han d’adaptar als ingressos i no a l’inrevés. Per tant, les despeses no haurien de superar mai els ingressos previstos.

Davant d’aquesta formula matemàtica – molt simple, per cert: només es tracta de sumar i restar – també s’ha de ser molt curos per no caure en excessos de generositat que ens portin a que les despeses es desviïn del previst i superin els ingressos, perquè en aquest cas només ho podrem equilibrar endeutant-nos.

El deute de les persones, o empreses, s’ha de pagar. El de l’Ajuntament també. Però en aquest cas, sovint, no ho farà la persona que va incorre en el deute sinó que ho hauran de fer els veïns que són els que fan les aportacions econòmiques, via impostos o taxes.

Proper: Receptes econòmiques per gestionar un ajuntament  (3) SOLUCIONS A L'ENDEUTAMENT MUNICIPAL.